El porno no ofereix educació sexual, l'institut sí?

[Article publicat a: Diari de l'Educació]

Claus pràctiques per al professorat per educar des del reconeixement i no des de la por

En l’article anterior vam entomar el repte de dotar a les famílies d’algunes eines per educar en sexualitat des de la curiositat, la creació d’espais de confiança i escolta i la importància de revisar(-nos) abans de jutjar i sentenciar. Però com sabem, la sexualitat entesa com a procés vital i integral no es queda enclaustrada a casa i també impregna altres àmbits com, en aquest cas, l’educació formal. I aquí és on entren en joc el professorat i la resta de professionals de l’educació que, coneixedores com ningú dels imaginaris, expectatives i actituds dels i les adolescents, encaren el gran desafiament actual: com eduquem en unes sexualitats respectuoses i plaents des de les aules, sent conscients de l’impacte que té la pornografia en el nostre alumnat?

Comencem recordant que si bé les aules són un espai de socialització clau, el professorat no pot ni ha d’assumir la responsabilitat de ser l’únic agent educatiu en temes de sexualitat. Dit això, també sabem que és a les aules on -molt sovint sense buscar-ho-, s’escolten i es posen sobre la taula molts dubtes i reflexions al voltant d’aquesta temàtica. Aquestes són les que ens toca agafar al vol i portar al grup de la manera més orgànica i clara possible. Però com ho fem? Com aconseguim que el grup no es tanqui en banda des de la vergonya, la incomoditat o el passotisme? Doncs per començar, acceptant que parlar de sexualitat comporta de forma gairebé inevitable reaccions com aquestes i que per tant, hem de poder parlar-ne des d’aquí. Assumint també que a vegades se n’haurà de parlar com a resposta a algun comentari o reflexió que s’hauran fet entre ells/es: “ets un maricón”, “vestida així sembla una puta”, “que et donin pel cul”, etc. i al que caldrà posar-hi atenció per tot el que se’n destil·la. Quan això passa la majoria de vegades ens agafa per sorpresa, i hem de poder veure si volem aturar-ho i tirar endavant amb la classe perquè no tenim temps d’abordar-ho, o bé si estem disposades a fer una feina més profunda. Si és així, podem introduir-ho de la següent manera:

“Sé que el tema us fa pal i que no és el que us vindria més de gust parlar amb mi, però no puc ni vull deixar passar aquest comentari que acabo de sentir i per tant, en parlarem”.

• Posem sobre la taula la incomoditat que la temàtica pot generar, però també la necessitat de parlar-ne per poder reparar els malestars o dolors que ha causat.

• Com a referents, hem de poder posar i límits que pel bé del grup, no es poden creuar i els hem de saber comunicar.

• Qualsevol oportunitat és bona per parlar sobre els prejudicis, les creences i imaginaris que bolquem a l’hora d’expressar-nos.

• És molt important que no ens quedem en la prohibició del comentari, i que puguem portar al grup el seu impacte: “com us ha arribat a la resta?” “jo estic notant incomoditat i tensió, crec que això no és només meu”.

• Parlem de la facilitat amb què poden “escapar-se” aquests comentaris quan no et travessen, quan et pots permetre deixar-los anar des del privilegi sense girar-te i veure el dolor que causen.

Quan això s’aborda no podem oblidar-nos que el que volem és generar proximitat i confiança, i això no s’aconsegueix des de la crítica i la reprovació directa. Això no només aplica al que diuen, sinó també als mitjans i plataformes als quals atribuïm la “mala influència”: webs pornogràfiques, contingut sexual explícit a xarxes socials, sexting, aplicacions de pagament, la IA, etc. Ens toca baixar de l’estrada i entrar des de la curiositat i el desconeixement i, si som tutores i tenim confiança amb el grup, podem posar-ho sobre la taula:

“Realment hi ha moltes coses que se m’escapen sobre aplicacions com Only Fans. Quan va aparèixer tenia una funció molt diferent de la que té ara, però té molt èxit. Com s’ho ha fet per fer-se tan famosa? Quin perfil de persones utilitza l’aplicació? Vosaltres hi entreu? I si és així, entenc que esteu a gust amb el que us hi trobeu?”

• No és necessari parlar directament de conceptes com: pornografia, sexualització, cosificació femenina, etc. Podem entrar-hi des de llocs més “neutres” i mica en mica anar aprofundint. Si partim des del judici ho rebran com una conversa alliçonadora i probablement se’n desmarcaran.

• Des de la pregunta obrim un espai molt més horitzontal amb l’alumnat que el convida a què ens descobreixin i ens expliquin, intercanviant així, els rols educatius. Això els permet fer-se seu l’espai de diàleg, moderar-lo i que hi entrin en joc noves significacions i referents que a nosaltres ens tocarà integrar si volem continuar creant aquests espais.

• Ens cal entendre que les xarxes socials configuren, des de fa temps, noves formes de relacionar-nos que els joves han incorporat de manera fàcil i orgànica. Això no fa que siguin menys vàlides, simplement se’ns escapen en molts sentits i això ens encén les alarmes.

Sabem que la curiositat i el debat són la base per identificar i desgranar creences i discursos masclistes en la sexualitat, però no ens podem quedar aquí. Després d’escoltar-les, ens toca a nosaltres compartir què és el que ens grinyola, parlar dels missatges, expectatives i projeccions irreals i violentes que es destil·len i de les quals nosaltres també en som receptores. És important deixar clar que gran part de la pornografia mainstream -tot i que això ja està canviant- està feta per persones adultes i que la majoria de consumidors també ho són, per tant, no és un problema exclusiu del jovent, però sí que ho és per a ell igual que per la resta de la societat. I és clar, si ens encoratgem a fer una crítica d’aquesta, ens toca estar a l’alçada també a l’hora d’aportar propostes i recursos alternatius als productes pornogràfics que perpetuen una visió cisheteropatriarcal de la sexualtaitat. Us proposem alguna reflexió d’aquest tipus:

“Crec que moltes de les crítiques cap al porno no us venen de nou i sou conscients de l’impacte que pot tenir a l’hora de relacionar-nos amb altres persones. No vull fer-me més pesada amb això perquè crec que tothom, o gairebé tothom, té molt clars els imaginaris masclistes i violents que se’n desprenen. Però què és el que volem veure doncs? Quines són les alternatives a això? Vosaltres en teniu?”

• Les joves ja estan cansades d’escoltar l’impacte que té el porno, sobretot perquè normalment això porta a una revictimització i estigma de les dones i ja s’ho saben. Parlem amb elles de la importància del coneixement dels propis límits, però sobretot del propi desig i plaer. Però també deixem-los clar que si pel que sigui en algun moment no poden comunicar o posar aquests límits, cal que ho puguin compartir també i espolsar-se’n la culpa o la responsabilitat. De vegades busquem l’altre extrem d’apoderament amb les noies i ens oblidem de les barreres i exigències socials i estructurals.

• Parlem amb ells de les expectatives, la pressió social entre iguals, els mandats de gènere que els obliguen a estar sempre a punt i disposats a tenir sexe, de l’ideal de potència i força, del control i l’abús de poder com a falsos imperatius de la masculinitat. I preguntem-nos a què els porta tot això.

• Anem més enllà, donem-los i demanem-los alternatives i recursos després del no rotund i condemnatori de sempre. Busquem influencers que parlin de la sexualitat des d’un altre lloc, recomanem pel·lícules on el sexe no s’enfoqui ni es visqui des de l’artificialitat i el coitocentrisme, incorporem referents visuals (còmics, curts, art digital, etc.) que esquerdin la mirada cisheteronormativa que es mostra en el porno mainstream.

I amb tot això, arribem a una de les reflexions més importants: el professorat no té l’obligació professional ni moral de ser expert en educació sexual, però sí de poder acompanyar l’alumnat en els seus processos vitals, ja que tots ells interfereixen en el seu dia a dia a l’institut. Us convidem a fer pinya amb la resta de la comunitat educativa per intervenir des d’una perspectiva comunitària, i sobretot, a tenir clars els serveis i entitats del territori a les quals poder demanar suport i assessorament quan la situació ens sobrepassi. Perquè no arribem a tot, però en el que puguem, val la pena estar a l’alçada.