I si aprofitem l'excepcionalitat del moment per posar, per fi, la vida al centre?

En els tallers amb adolescents i infants que fem, a banda dels continguts teòrics, hi ha una part que té a veure amb el COM estem allà les talleristes més que amb el QUÈ fem. Intentar donar la benvinguda a vivències amb les que és més difícil lidiar, i fer-ho d'una manera acollidora, és un dels reptes principals.

Si podem parar les orelles i el cor és perquè acumulem privilegis, com el tenir una feina, una casa, un equip meravellós que ens dona suport, i un llarg etcètera. No ens enganyem, no pensem que en poques hores de tallers podem transformar la situació, no tenim cap vareta màgica.

En llocs inhòspits com algunes de les classes massa densament poblades que visitem, a primera vista és la falta d'espais físics adequats i una atenció insuficient del professorat que promouen les relacions abusives entre l'alumnat. Si fem un pas enrere, les desigualtats tenen múltiples causes, i totes estan relacionades amb la explotació dels treballs de cura, o dit d'un altra forma dels àmbits no directament productius de la societat.

Mai oblidem que, tot i ser important ser allà i que això és fruit de moltes lluites, acabem sent un parche en un sistema que mai ha funcionat, on el bon tracte és una qüestió d'etiqueta i és privilegi de poques.

Durant aquests dies s’escolta molt que aquesta pandèmia és un cas excepcional, i que per això les mesures a prendre també ho han de ser. Els sistemes econòmics i polítics no contemplen situacions amb les que la humanitat ha conviscut durant segles.

Ara més que mai, en aquest moment on la falta de cures està matant sobretot qui té menys privilegis, és important reivindicar la comunitat – i no l'individu – com a punt de partida de l'organització social, reivindicar la importància d'allò que no és monetari i que aporta enriquiment col·lectiu, reivindicar el benestar de cadascú com a benestar de totes.

Rebutgem les mesures opressives i el llenguatge militar que s'està fent servir: això no és una guerra, és una malaltia, el personal sanitari no ha de mostrar la seva heroïcitat, qui mor no és perquè no ha tingut prou valentia i la salut és un concepte molt més ampli que l'absència de virus. La sortida d'aquesta crisi no són plans a dos mesos vista, és una reorganització social que posi la salut, en totes les seves facetes, al centre, incloent la relació amb el planeta.

Fem comunitat, com podem, on estem. Sols el poble salva el poble.